La finestra del quadre

Sempre he imaginat els quadres en un museu com finestres obertes que ens mostren altres mons. Com quan contemplem estrelles del firmament que hi veiem el passat, de vegades molt llunyà en el temps (el que veiem és la llum i tota la seva informació que comporta que potser fa milions d'anys que ha sortit d'aquella estrella i ara fins i tot és possible que la veiem, però que ja no existeixi), així també quan contemplem un quadre observem la llum del passat i el món interior de l'autor que el va pintar, potser fa anys o segles. Cada quadre t'endinsa màgicament a un altre món amb mil i una possibilitats, com en el conte "The secret garden" que una porta (que no estava a la vista de tothom) t'obria a un jardí inesperat i ple de sorpreses.

Un quadre és també la contemplació d'un mirall. Ens hi veiem reflectits, ja que som nosaltres que l'interpretarem, és el nostre món interior qui posarà els colors per llegir o sentir aquell quadre. L'autor ha posat la seva capacitat creadora, i l'observador, amb no menys capacitat, el recrea. Nosaltres mirem els quadres, però ells també ens miren. Potser és per això que a més d'un li faria por quedar-se sol de nit al museu.

El museu, un món de mons, la casa de les mil finestres, una constel·lació de nous mons.