29 de desembre 2016

L'Ànima de la Bellesa


Fragments de la conferència  a l'Institut Art i Espiritualitat Sean Scully
Santa Cecília de Montserrat (28 ocubre 2016)

              
              L’ànima de la Bellesa

Què és la bellesa? és la gran pregunta. I ja per començar ens trobem com es va trobar S. Agustí en relació al temps. Deia si no m’ho pregunten ho sé, però si m’ho pregunten no ho sé. Tots l’experimentem, però tenim dificultats o discrepem a l`hora de respondre a la pregunta.
Hi ha una resposta objectiva del que és la bellesa? Per tant, hi ha un cànon? On poder anar a consultar si una obra d’art ho és o no de bella, o un paisatge de la naturalesa, és sempre bell? Està relacionada la bellesa amb la veritat?
I amb el bé? La naturalesa ens dona constantment imatges de bellesa (Kant deia que l’home no pot crear una cosa més bella que la natura no ho hagi fet abans): una sortida o posta de sol és un espectacle de bellesa, però l’erupció d’un volcà pot ser molt bonic i espectacular si ens el mirem des de casa, però no tant si estàs a sota de la muntanya. De què depèn? Podem dir que hi ha bellesa en un quadre encara que sigui de Rembrand, però que ens mostra un vedell esquarterat a l’escorxador, o els afusellaments del 2 de maig de Goya, o el mateix Guernika de Picasso que mostra l’horror del bombardeig?  Se la fa cadascú al seu gust la bellesa? Depèn de la cultura i del temps històric? És per tant subjectiva?  La puc o la vull imposar? pensant que la meva apreciació és la correcte? O també es dóna sovint el contrari, que la dels altres és la millor? (això passa més a nivell de col·lectius o societats) com diuen els anglesos “la gespa del veí sempre és més verda”.
Hem sentit moltes vegades la frase: “sobre gustos no hi ha res escrit”. Però vaig sentir una vegada un que li responia “hi ha molt escrit, el que passa que tu no ho has llegit”.
Estic obert al diàleg i per tant disposat a canviar d’opinió?
Quina relació hi ha entre bellesa i estètica?
Com veieu podríem fer preguntes sense acabar. Però molt sovint les preguntes són més importants i interessants que les respostes, almenys en filosofia. Recordo un examen que no havia de respondre com tots els exàmens, sinó que havia de fer preguntes. I no és tant fàcil si es vol fer una pregunta interessant.
Filosofia és sobretot fer preguntes, i que sovint no tenen resposta, o millor dit si que la tenen, però una resposta que no s’acaba mai. No es pot tancar, sempre resta oberta. La ciència respon i dóna sovint respostes definitives, la filosofia mai. És semblant a allò de la diferència entre problema i misteri (la ciència aïlla el problema, en el misteri nosaltres hi som dins). La ciència concreta, la filosofia obre horitzons. Així com en la ciència hi ha causes i efectes, en filosofia no sabem que és primer, si l’ou a la gallina, si responem a una pregunta o la pregunta forma part de la resposta, n’és el relat. La resposta sovint és fer més preguntes.
La Bellesa no es pot aïllar, resoldre, ni analitzar. Forma part del misteri, d’un debat mai no tancat.
En Plató hi trobem tots aquest elements i més encara. Algú ha dit que tota la filosofia que s’ha escrit en la història són només notes a peu de pàgina de la filosofia de la Grècia clàssica. En Plató concretament hi trobem ja només mirant les pàgines: diàleg i preguntes i unes ganes enormes d’anar a fons, d’esbrinar les grans qüestions filosòfiques.
...
Quin és el context en el qual es troba i dialoga Plató?
El context és d’una “il·lustració” atenenca, de gran efervescència cultural. Que deixa enrere el període cosmològic anterior, centrats en el cosmos, en els elements de la natura (Tales, l’aigua, el foc...) i més mitològic, per centrar-se en una visió més humanista, més antropològica. No tant en la physis sinó en la polis i l’ésser humà.  I un gir que es manifesta en l’àmbit cultural, moral i científic (Hipócrates, medicina moderna).
És interessant veure com en els grecs ja es dóna aquest canvi brusc, i el que alguns ho descriuen com una evolució del pensament posterior fins als nostres dies: l’ interès més antic astronomia...
Plató té aquest context  i com a adversaris els sofistes (avui en diríem racionalistes), uns professionals del saber, cobraven, que estaven més centrats en com es diuen les coses que en el seu contingut. Allò que és important no és el que es diu sinó com es diu. Quedar bé en l’oratòria (política actual que sembla que guanya qui més sap parlar, qui més domina la retòrica). Per tant Plató s’enfrontava a un relativisme dominant. Els sofistes també tenien una posició escèptica: qüestionaven la possibilitat real del coneixement. I negaven veritats universals. Allò bell, bo, just i veritable només són paraules que s’han d’omplir de continguts segons les nostres necessitats i que podien canviar si canvien aquestes necessitats.
En aquest context apareix Sòcrates que no cobrava ni feia discursos, sinó que dialogava per arribar al veritable saber que considerava universal i absolut, més enllà de la nostra opinió. Fent servir l’ironia (ignorància, preguntes dels nens) i la maièutica (llevadora la seva mare, el pare escultor) fer néixer, anar guiant, conduint, fent servir la lògica, per tal que neixi el coneixement).
Plató doncs recull els ensenyaments de Sòcrates en els seus diàlegs, on es barreja i no sabem del cert si és més collita d’un o de l’altre (recordem que Sòcrates no va deixar res escrit, com tampoc Jesús, i tots dos han influït moltíssim en tota la història posterior). Cosa que diu més a favor del testimoniatge que de les paraules.

Com ens presenta Plató en els seus diàlegs el tema de la Bellesa?
Davant del relativisme del sofistes i les paraules buides de contingut, Plató considera que la Bellesa existeix com una idea en si, fora de nosaltres mateixos, per tant nosaltres no el creem el concepte de bellesa, no l’omplim de contingut, ni decidim que és bell o no. El que hem de fer és arribar a conèixer aquesta idea.
Ni que sigui breument, què entenia Plató per idea?
Abans d’ell havien fet fortuna dues concepcions del món, dues maneres d’accedir a la realitat:
* Pels sentits. Notem el pas de les coses. El món se’ns mostra sempre canviant (Heràclit).
* O bé accedim a la realitat a través del que pensem i que és immutable. (Parmènides).

Plató en part les recull totes dues i la manera que tenim de conèixer, d’atansar-nos a  la realitat :
* Allò que coneixem pels sentits corporals ---- cosa. (el món sensible) Doxa (opinió). Coneixement a partir dels sentits. Ens fa tenir opinió.
* Allò que pensem ---- podem arribar a les idees. (el món intel·ligible) episteme (veritat).
Coneixement de les idees a partir de la raó.

Plató no pensa en un altre món físic en una altra banda, sinó d’una realitat diferent.
Per tant per Plató la Bellesa és una d’aquestes idees.
El nostre concepte d’idea és diferent (per abstracció).
Per Plató aquestes idees existeixen fora de la nostra ment i de la nostra realitat sensible o palpable.
I aquestes idees són: objectives, eternes, úniques, immutables (no varien), absolutes (independent de les coses).
Així, el que sigui la bellesa no ho decideix una persona ni un grup de persones, sinó que aquesta idea es donarà a conèixer en les coses que són belles. Per participació i per imitació. Com la claror de la lluna i el sol. Diu el mateix Plató: “ no és en els homes sinó en les coses que cal cercar la veritat i la bellesa”. Per Plató és una qualitat dels objectes.
...

Exemple de la bellesa: si preguntem a algú que és ens dirà coses belles, aquest estadi per Plató és una opinió (doxa) perquè només coneix coses belles, però si va més enllà i pel raonament (i també la intuïció) arriba al coneixement de la idea de bellesa, llavors podrà reconèixer aquesta bellesa en les altres coses.
Per complementar aquesta visió platònica dir també la visió dualista típica de Plató pel que fa al cos-ànima (pròpiament les coses i les idees no és una visió pròpiament dualista ja que unes participen de les altres). Per Plató l’ànima pertany  en aquest món suprasensible i el cos al sensible. El cos no és només un recipient o una carcassa de l’ànima (com ho veia Sòcrates) sinó com una presó de l’ànima (σώμα-σήμα). L’ànima és, com les idees, immortal, i per tant té una preexistència abans d’entrar al cos. I en aquesta “vida anterior” contemplava les idees i entre elles la idea de bellesa. Però a l’entrar al cos perd la memòria.
Per això per Plató conèixer equival a recordar. Quan contemplem una cosa bella l’ànima reconeix i recorda vagament el que havia vist, diu: “veient la bellesa d’aquest món i recordant la veritat, pren ales i desitja emprendre el vol”. Segona navegació. És recuperar. Plató el caracteritzem amb el dit amunt.
L’amor és el que ens dóna la força per emprendre aquest vol.
La filosofia és aprendre a morir.
...
La filosofia platònica en el cristianisme.
La teologia cristiana ha pouat molt de la filosofia platònica. Es diu que la teologia és la suma de Bíblia +  filosofia. La revelació continguda en la Sagrada Escriptura necessita d’un suport, el primer de tot un llenguatge, i d’un marc de pensament per elaborar i explicar els continguts de la fe. I el platonisme li ho ha posat fàcil:
* La immortalitat de l’ànima, indivisibilitat, (no la preexistència. Evitern que diria Sant Tomàs). L’ànima pot continuar existint fora del cos.
* La dualitat cos-ànima. La concepció negativa del cos.
* La teoria de la participació. Cada persona és una forma determinada i limitada de l’ésser infinit de Déu. Com dèiem abans la claror indirecta de la lluna.
* Atribuït a Déu els valors de les idees: immortal, etern, absolut, immutable que està en un món no sensible, però real.  (En Plató estaven relacionades les idees absolutes entres si (la bellesa s’identificava amb la bondat, la veritat i la perfecció). Que Déu és la veritat, el bé, la perfecció... i que qualsevol forma de bé, veritat, justícia en aquest món és atribuïda a Déu, és un reflex, una ombra que com a creador veiem en aquest món. Que reconeixem Déu en les coses d’aquest món (ombres, caverna). I com el nostre esforç per veure i trobar el bé i la veritat ens portarà al ple coneixement.
* També en el llenguatge dels místics s’hi troba un bon vehicle en la filosofia platònica. Deslliurar-se dels sentits, enlairar-se, experiència suprasensible que després no poden ni saben explicar. Una experiència de l’ànima que els sentits no poden explicar.
...
Aquest món com a caduc, provisional... esperant el cel on no hi haurà vels i veurem les coses tal com són. És l’esforç de la segona navegació per comprendre, però que mai serà del tot (si però encara no).

Els museus estan plenes d’obres amb aquest llenguatge portat a les pintures, escultura.
Aquesta bellesa “ontològica” arriba fins a l’època medieval i és en el renaixement on hi ha el tomb (parlant en general, perquè sempre hi ha llacunes en la història contraries a la concepció imperant del moment–sofistes-). És actualment on sembla que hi són totes com en un tren que ha frenat de cop o que el temps s’ha escurçat tant per l’acceleració que tot es present. Un tomb cap a un subjectivisme de la bellesa (parlem llavors més d’estètica o de sentiment estètic).
És aquest el gir copernicà, de passar de la bellesa com el sol que brilla i il·lumina i escalfa les coses per “participació” a una visió que avui acceptem generalment, de ser la persona humana qui està al centre, qui decideix, qui escull que és bell i que no ho és. Però tants caps tants barrets. Les opinions no sempre són coincidents i davant la diferència sorgeix la pregunta de nou (sempre són les mateixes preguntes que tornen i no s’esgoten): què és la bellesa? qui té la raó? Qui s’ajusta més a la veritat? Estem doncs davant d’un relativisme absolut, on no podem conèixer la veritat? Una veritat relacionada amb la bellesa per Plató?

Molts són els filòsofs que han intentat donar una resposta. En destaquem alguns punts coincidents (per continuar fent el que li agradava a Plató, dialogar):

* La bellesa està en la mirada de l’observador. Ja no depèn només de l’obra. La bellesa no està en l’obra sinó en els ulls de qui la contempla. És l’estat d’ànim dirà Hume qui fa que una cosa sigui bella o no (ja no és una qualitat dels objectes com deien els grecs sinó del subjecte). És “l’ull de l’esperit” que dirà Merlau Ponty. L’obra està com inacabada, li falta l’última pinzellada que la donarà qui l’observa (creació de Déu).
* La bellesa es capta per la via emocional i no per la raó. Un “percebre sentimental” que diria Max Scheler (1874-1928) que és una via diferent dels sentits i de la intel·ligència.
* En el fons preval aquesta necessitat humana de comunicació. Hi ha una ànsia humana de bellesa (capax pulchritudinis). Més enllà dels gustos hi ha una recerca de la bellesa.
Podem parlar d’un diàleg entre l’obra (en el fons l’artista) i l’observador. Un diàleg fructífer per tots dos (encara que molts artistes se’n desentenen un cop acabada l’obra), perquè el que un vol dir no coincideix sovint amb el que l’altra hi veu. I no és un fracàs sinó un enriquiment. Com llegir poesia o pregar els salms. Un diàleg amb l’obra que alhora és indagar (Kant diu que indagar la bellesa és elevar-se cap allò desconegut per besllumar el que està més enllà de les fronteres de la raó). Un diàleg que ens va modificant la nostra visió i comprensió (no defensant-la com se sol fer). Contemplar la bellesa és com fer-se de dia, cada cop hi veus més, més matisos, més colors, més les impureses també. Com deia abans, una obra d’art sempre s’està fent “in fieri”, sempre  les acaben els observadors. I per això penso que és un bon antídot a tota mena de dogmatismes, present també i molt en l’art.

* Què es per tant una obra d’art? Ha d’incloure la bellesa? I les respostes no coincideixen malgrat que moltes definicions incloïen la paraula bellesa. Ex. “l’obra bella creada per l’ésser humà”. Però no és cert que tota obra d’art vulgui ser bella. La font d’inspiració pot ser el mal o el dolor. L’art es vist i entès com un intent més d’expressar la realitat, sigui visible o invisible. Preval avui la comunicació de sentiments. Expressar amb un llenguatge plàstic unes emocions. Impressionar l’observador (imprimir en la ment i en l’ànima de l’observador). Diu Schoenberg: la millor creació de Déu és l’obra d’art creada per l’home”. Antropomòrficament parlant Déu està orgullós que l’home sigui creador.
* Per tant la bellesa en l’obra d’art hauria de ser transparent. La bellesa en l’obra transparenta l’espiritualitat del creador (de l’artista), però a la vegada inspira l’espiritualitat de l’espectador. Encara que el resultat siguin diferents espiritualitats.  Però la bellesa n’és el motor. No estem tan lluny de Plató.
* El llenguatge pel qual es vehicula la bellesa és sovint allò que Wittgenstein (filòsof del llenguatge) explica que hi ha coses que no es poden dir amb paraules, ni amb la raó, però si que es poden mostrar.
* Fent servir el mateix instrument de Plató, el diàleg, per trobar la bellesa ens caldrà doncs aprofundir. Però aprofundir cap a on, si no és cap al nostre interior on resideixen les emocions i els sentiments?
Per tant aquest altre món de les idees de Plató (que ja hem dit que no és un altre món físic) potser l’hem de cercar també al nostre interior. I potser la inspiració de l’artista és aquesta segona  navegació de Plató d’intentar trobar la llum entre les ombres de la caverna. D’on li ve la creació a l’artista? De dins seu o de fora? El que ha après i s’ha imprès li ve de fora, per tant “recorda” en certa manera. I l’observador de l’obra per força ha de “recordar” i furgar en el seu interior, en el seu bagatge (conscient o inconscient) què li transmet l’obra.
Per tant l’objectivisme de Plató i el subjectivisme posterior no estan tan lluny. El nostre interior no el dominem tant com pensem, és com un iceberg. No en som tant els amos ni sovint controlem. Potser el que creiem subjectiu és tant dins nostre que és un altre món.

És molt necessari la meditació en l’art, en la recerca de la bellesa. L’art és, com també la pregària, un espai de llibertat. És escaient perquè la meditació ens porta al llindar, a l’horitzó, casi a la suspensió del temps, dels canvis, del moviment i ens apropa a la contemplació de l’immutable (idees de Plató).

Cap comentari: