L’ànima de la Bellesa
Què és la bellesa? és la gran
pregunta. I ja per començar ens trobem com es va trobar S. Agustí en relació al
temps. Deia si no m’ho pregunten ho sé, però si m’ho pregunten no ho sé. Tots
l’experimentem, però tenim dificultats o discrepem a l`hora de respondre a la pregunta.
Hi ha una resposta objectiva del que
és la bellesa? Per tant, hi ha un cànon? On poder anar a consultar si una obra
d’art ho és o no de bella, o un paisatge de la naturalesa, és sempre bell? Està
relacionada la bellesa amb la veritat?
I amb el bé? La naturalesa ens dona
constantment imatges de bellesa (Kant deia que l’home no pot crear una cosa més
bella que la natura no ho hagi fet abans): una sortida o posta de sol és un
espectacle de bellesa, però l’erupció d’un volcà pot ser molt bonic i
espectacular si ens el mirem des de casa, però no tant si estàs a sota de la
muntanya. De què depèn? Podem dir que hi ha bellesa en un quadre encara que
sigui de Rembrand, però que ens mostra un vedell esquarterat a l’escorxador, o
els afusellaments del 2 de maig de Goya, o el mateix Guernika de Picasso que
mostra l’horror del bombardeig? Se la fa
cadascú al seu gust la bellesa? Depèn de la cultura i del temps històric? És
per tant subjectiva? La puc o la vull
imposar? pensant que la meva apreciació és la correcte? O també es dóna sovint
el contrari, que la dels altres és la millor? (això passa més a nivell de
col·lectius o societats) com diuen els anglesos “la gespa del veí sempre és més
verda”.
Hem sentit moltes vegades la frase:
“sobre gustos no hi ha res escrit”. Però vaig sentir una vegada un que li
responia “hi ha molt escrit, el que passa que tu no ho has llegit”.
Estic obert al diàleg i per tant
disposat a canviar d’opinió?
Quina relació hi ha entre bellesa i
estètica?
Com veieu podríem fer preguntes
sense acabar. Però molt sovint les preguntes són més importants i interessants
que les respostes, almenys en filosofia. Recordo un examen que no havia de
respondre com tots els exàmens, sinó que havia de fer preguntes. I no és tant
fàcil si es vol fer una pregunta interessant.
Filosofia és sobretot fer preguntes,
i que sovint no tenen resposta, o millor dit si que la tenen, però una resposta
que no s’acaba mai. No es pot tancar, sempre resta oberta. La ciència respon i
dóna sovint respostes definitives, la filosofia mai. És semblant a allò de la
diferència entre problema i misteri (la ciència aïlla el problema, en el
misteri nosaltres hi som dins). La ciència concreta, la filosofia obre
horitzons. Així com en la ciència hi ha causes i efectes, en filosofia no sabem
que és primer, si l’ou a la gallina, si responem a una pregunta o la pregunta
forma part de la resposta, n’és el relat. La resposta sovint és fer més
preguntes.
La Bellesa no es pot aïllar,
resoldre, ni analitzar. Forma part del misteri, d’un debat mai no tancat.
En Plató hi trobem tots aquest
elements i més encara. Algú ha dit que tota la filosofia que s’ha escrit en la
història són només notes a peu de pàgina de la filosofia de la Grècia clàssica.
En Plató concretament hi trobem ja només mirant les pàgines: diàleg i preguntes i unes ganes enormes
d’anar a fons, d’esbrinar les grans qüestions filosòfiques.
...
Quin és el context en el qual es
troba i dialoga Plató?
El context és d’una “il·lustració”
atenenca, de gran efervescència cultural. Que deixa enrere el període
cosmològic anterior, centrats en el cosmos, en els elements de la natura
(Tales, l’aigua, el foc...) i més mitològic, per centrar-se en una visió més
humanista, més antropològica. No tant en la physis sinó en la polis i l’ésser
humà. I un gir que es manifesta en
l’àmbit cultural, moral i científic (Hipócrates, medicina moderna).
És interessant veure com en els
grecs ja es dóna aquest canvi brusc, i el que alguns ho descriuen com una
evolució del pensament posterior fins als nostres dies: l’ interès més antic
astronomia...
Plató té aquest context i com a adversaris els sofistes (avui en
diríem racionalistes), uns professionals del saber, cobraven, que estaven més
centrats en com es diuen les coses que en el seu contingut. Allò que és
important no és el que es diu sinó com es diu. Quedar bé en l’oratòria
(política actual que sembla que guanya qui més sap parlar, qui més domina la
retòrica). Per tant Plató s’enfrontava a un relativisme dominant. Els sofistes
també tenien una posició escèptica: qüestionaven la possibilitat real del
coneixement. I negaven veritats universals. Allò bell, bo, just i veritable
només són paraules que s’han d’omplir de continguts segons les nostres
necessitats i que podien canviar si canvien aquestes necessitats.
En aquest context apareix Sòcrates
que no cobrava ni feia discursos, sinó que dialogava per arribar al veritable
saber que considerava universal i absolut, més enllà de la nostra opinió. Fent
servir l’ironia (ignorància, preguntes dels nens) i la maièutica (llevadora la
seva mare, el pare escultor) fer néixer, anar guiant, conduint, fent servir la
lògica, per tal que neixi el coneixement).
Plató doncs recull els ensenyaments
de Sòcrates en els seus diàlegs, on es barreja i no sabem del cert si és més
collita d’un o de l’altre (recordem que Sòcrates no va deixar res escrit, com
tampoc Jesús, i tots dos han influït moltíssim en tota la història posterior).
Cosa que diu més a favor del testimoniatge que de les paraules.
Com ens presenta Plató en els seus diàlegs el tema de la Bellesa?
Davant del relativisme del sofistes
i les paraules buides de contingut, Plató considera que la Bellesa existeix com
una idea en si, fora de nosaltres mateixos, per tant nosaltres no el creem el
concepte de bellesa, no l’omplim de contingut, ni decidim que és bell o no. El
que hem de fer és arribar a conèixer aquesta idea.
Ni que sigui breument, què entenia
Plató per idea?
Abans d’ell havien fet fortuna dues
concepcions del món, dues maneres d’accedir a la realitat:
* Pels sentits. Notem el pas de les
coses. El món se’ns mostra sempre canviant (Heràclit).
* O bé accedim a la realitat a
través del que pensem i que és immutable. (Parmènides).
Plató en part les recull totes dues
i la manera que tenim de conèixer, d’atansar-nos a la realitat :
* Allò que coneixem pels sentits corporals ---- cosa. (el món sensible) Doxa (opinió).
Coneixement a partir dels sentits. Ens fa tenir opinió.
* Allò que pensem ---- podem arribar
a les idees. (el món intel·ligible)
episteme (veritat).
Coneixement de les idees a partir de
la raó.
Plató no pensa en un altre món físic
en una altra banda, sinó d’una realitat diferent.
Per tant per Plató la Bellesa és una d’aquestes idees.
El nostre concepte d’idea és
diferent (per abstracció).
Per Plató aquestes idees existeixen
fora de la nostra ment i de la nostra realitat sensible o palpable.
I aquestes idees són: objectives,
eternes, úniques, immutables (no varien), absolutes (independent de les coses).
Així, el que sigui la bellesa no ho
decideix una persona ni un grup de persones, sinó que aquesta idea es donarà a
conèixer en les coses que són belles. Per participació i per imitació. Com la
claror de la lluna i el sol. Diu el mateix Plató: “ no és en els homes sinó en
les coses que cal cercar la veritat i la bellesa”. Per Plató és una qualitat
dels objectes.
...
Exemple de la bellesa: si preguntem
a algú que és ens dirà coses belles, aquest estadi per Plató és una opinió
(doxa) perquè només coneix coses belles, però si va més enllà i pel raonament
(i també la intuïció) arriba al coneixement de la idea de bellesa, llavors
podrà reconèixer aquesta bellesa en les altres coses.
Per complementar aquesta visió
platònica dir també la visió dualista típica de Plató pel que fa al cos-ànima
(pròpiament les coses i les idees no és una visió pròpiament dualista ja que
unes participen de les altres). Per Plató l’ànima pertany en aquest món suprasensible i el cos al
sensible. El cos no és només un recipient o una carcassa de l’ànima (com ho
veia Sòcrates) sinó com una presó de l’ànima (σώμα-σήμα). L’ànima és, com les
idees, immortal, i per tant té una preexistència abans d’entrar al cos. I en
aquesta “vida anterior” contemplava les idees i entre elles la idea de bellesa.
Però a l’entrar al cos perd la memòria.
Per això per Plató conèixer equival
a recordar. Quan contemplem una cosa bella l’ànima reconeix i recorda vagament
el que havia vist, diu: “veient la bellesa d’aquest món i recordant la veritat,
pren ales i desitja emprendre el vol”. Segona navegació. És recuperar. Plató el
caracteritzem amb el dit amunt.
L’amor és el que ens dóna la força
per emprendre aquest vol.
La filosofia és aprendre a morir.
...
La filosofia platònica en el cristianisme.
La teologia cristiana ha pouat molt
de la filosofia platònica. Es diu que la teologia és la suma de Bíblia + filosofia. La revelació continguda en la
Sagrada Escriptura necessita d’un suport, el primer de tot un llenguatge, i d’un
marc de pensament per elaborar i explicar els continguts de la fe. I el
platonisme li ho ha posat fàcil:
* La immortalitat de l’ànima,
indivisibilitat, (no la preexistència. Evitern que diria Sant Tomàs). L’ànima
pot continuar existint fora del cos.
* La dualitat cos-ànima. La
concepció negativa del cos.
* La teoria de la participació. Cada
persona és una forma determinada i limitada de l’ésser infinit de Déu. Com
dèiem abans la claror indirecta de la lluna.
* Atribuït a Déu els valors de les
idees: immortal, etern, absolut, immutable que està en un món no sensible, però
real. (En Plató estaven relacionades les
idees absolutes entres si (la bellesa s’identificava amb la bondat, la veritat
i la perfecció). Que Déu és la veritat, el bé, la perfecció... i que qualsevol
forma de bé, veritat, justícia en aquest món és atribuïda a Déu, és un reflex,
una ombra que com a creador veiem en aquest món. Que reconeixem Déu en les
coses d’aquest món (ombres, caverna). I com el nostre esforç per veure i trobar
el bé i la veritat ens portarà al ple coneixement.
* També en el llenguatge dels
místics s’hi troba un bon vehicle en la filosofia platònica. Deslliurar-se dels
sentits, enlairar-se, experiència suprasensible que després no poden ni saben
explicar. Una experiència de l’ànima que els sentits no poden explicar.
...
Aquest món com a caduc, provisional...
esperant el cel on no hi haurà vels i veurem les coses tal com són. És l’esforç
de la segona navegació per comprendre, però que mai serà del tot (si però
encara no).
Els museus estan plenes d’obres amb
aquest llenguatge portat a les pintures, escultura.
Aquesta bellesa “ontològica” arriba
fins a l’època medieval i és en el renaixement on hi ha el tomb (parlant en
general, perquè sempre hi ha llacunes en la història contraries a la concepció
imperant del moment–sofistes-). És actualment on sembla que hi són totes com en
un tren que ha frenat de cop o que el temps s’ha escurçat tant per
l’acceleració que tot es present. Un tomb cap a un subjectivisme de la bellesa
(parlem llavors més d’estètica o de sentiment estètic).
És aquest el gir copernicà, de
passar de la bellesa com el sol que brilla i il·lumina i escalfa les coses per
“participació” a una visió que avui acceptem generalment, de ser la persona
humana qui està al centre, qui decideix, qui escull que és bell i que no ho és.
Però tants caps tants barrets. Les opinions no sempre són coincidents i davant
la diferència sorgeix la pregunta de nou (sempre són les mateixes preguntes que
tornen i no s’esgoten): què és la bellesa? qui té la raó? Qui s’ajusta més a la
veritat? Estem doncs davant d’un relativisme absolut, on no podem conèixer la
veritat? Una veritat relacionada amb la bellesa per Plató?
Molts són els filòsofs que han
intentat donar una resposta. En destaquem alguns punts coincidents (per
continuar fent el que li agradava a Plató, dialogar):
* La bellesa està en la mirada de
l’observador. Ja no depèn només de l’obra. La bellesa no està en l’obra sinó en
els ulls de qui la contempla. És l’estat d’ànim dirà Hume qui fa que una cosa sigui bella o no (ja no és una qualitat
dels objectes com deien els grecs sinó del subjecte). És “l’ull de l’esperit”
que dirà Merlau Ponty. L’obra està
com inacabada, li falta l’última pinzellada que la donarà qui l’observa
(creació de Déu).
* La bellesa es capta per la via
emocional i no per la raó. Un “percebre sentimental” que diria Max Scheler (1874-1928) que és una via
diferent dels sentits i de la intel·ligència.
* En el fons preval aquesta
necessitat humana de comunicació. Hi ha una ànsia humana de bellesa (capax
pulchritudinis). Més enllà dels gustos hi ha una recerca de la bellesa.
Podem parlar d’un diàleg
entre l’obra (en el fons l’artista) i l’observador. Un diàleg fructífer per
tots dos (encara que molts artistes se’n desentenen un cop acabada l’obra),
perquè el que un vol dir no coincideix sovint amb el que l’altra hi veu. I no
és un fracàs sinó un enriquiment. Com llegir poesia o pregar els salms. Un
diàleg amb l’obra que alhora és indagar (Kant diu que indagar la bellesa
és elevar-se cap allò desconegut per besllumar el que està més enllà de les fronteres
de la raó). Un diàleg que ens va modificant la nostra visió i comprensió (no
defensant-la com se sol fer). Contemplar la bellesa és com fer-se de dia, cada
cop hi veus més, més matisos, més colors, més les impureses també. Com deia
abans, una obra d’art sempre s’està fent “in fieri”, sempre les acaben els observadors. I per això penso
que és un bon antídot a tota mena de dogmatismes, present també i molt en
l’art.
* Què es per tant una obra d’art? Ha
d’incloure la bellesa? I les respostes no coincideixen malgrat que moltes
definicions incloïen la paraula bellesa. Ex. “l’obra bella creada per l’ésser
humà”. Però no és cert que tota obra d’art vulgui ser bella. La font
d’inspiració pot ser el mal o el dolor. L’art es vist i entès com un intent més
d’expressar la realitat, sigui visible o invisible. Preval avui la comunicació
de sentiments. Expressar amb un llenguatge plàstic unes emocions. Impressionar
l’observador (imprimir en la ment i en l’ànima de l’observador). Diu
Schoenberg: la millor creació de Déu és l’obra d’art creada per l’home”. Antropomòrficament
parlant Déu està orgullós que l’home sigui creador.
* Per tant la bellesa en l’obra
d’art hauria de ser transparent. La bellesa en l’obra transparenta
l’espiritualitat del creador (de l’artista), però a la vegada inspira
l’espiritualitat de l’espectador. Encara que el resultat siguin diferents
espiritualitats. Però la bellesa n’és el
motor. No estem tan lluny de Plató.
* El llenguatge pel qual es vehicula
la bellesa és sovint allò que Wittgenstein (filòsof del llenguatge) explica que
hi ha coses que no es poden dir amb paraules, ni amb la raó, però si que es
poden mostrar.
* Fent servir el mateix instrument
de Plató, el diàleg, per trobar la bellesa ens caldrà doncs aprofundir. Però
aprofundir cap a on, si no és cap al nostre interior on resideixen les emocions
i els sentiments?
Per tant aquest altre món de les
idees de Plató (que ja hem dit que no és un altre món físic) potser l’hem de
cercar també al nostre interior. I potser la inspiració de l’artista és aquesta
segona navegació de Plató d’intentar
trobar la llum entre les ombres de la caverna. D’on li ve la creació a
l’artista? De dins seu o de fora? El que ha après i s’ha imprès li ve de fora,
per tant “recorda” en certa manera. I l’observador de l’obra per força ha de
“recordar” i furgar en el seu interior, en el seu bagatge (conscient o
inconscient) què li transmet l’obra.
Per tant l’objectivisme de Plató i
el subjectivisme posterior no estan tan lluny. El nostre interior no el dominem
tant com pensem, és com un iceberg. No en som tant els amos ni sovint
controlem. Potser el que creiem subjectiu és tant dins nostre que és un altre
món.
És molt necessari la meditació en
l’art, en la recerca de la bellesa. L’art és, com també la pregària, un espai
de llibertat. És escaient perquè la meditació ens porta al llindar, a
l’horitzó, casi a la suspensió del temps, dels canvis, del moviment i ens
apropa a la contemplació de l’immutable (idees de Plató).
