DIVENDRES SOCRÀTICS

La malaltia. El fil de l'estel.

Són molts els llibres, articles i debats que avui ens parlen de la felicitat, del camí per aconseguir-la. També de com tenir una vida plena, completa, integral i íntegre. I ens porta a mirar, quasi a contemplar, aquest estel de la vida perfecta que s'enlaire lliure i sempre per sobre dels nostres caps. Però en el camí hi trobem sots, entrebancs i sovint molta boira. La malaltia ens apareix com un company de viatge no desitjat, d'aquells que ens fastigueja el trajecte, ens atabala, ens fa tancar les finestres del paisatge per mirar cap endins. I a voltes tant, que fins i tot fem aturar el recorregut per baixar-ne.

La malaltia la portem "de sèrie" en la nostra vida. No ens ve de fora, encara que sí les seves causes. La vida biològica no és perfecte, és pur canvi i per tant possibilitat de prendre decisions errades que porten a camins no desitjats. És el preu de l'adaptació i del creixement, dos eixos fonamentals de la vida. Hem substantivat tant la malaltia que creiem que existeix com a entitat pròpia i ve a fer-nos la guitza. En el fons és el mateix dilema entre llum i foscor. Existeix la llum i la foscor és absència de llum. Per això encertadament s'ha definit la salut com el silenci dels òrgans. La malaltia fa soroll, i és estrident, desafinat i alterant.

La vida tal com la coneixem és imperfecta i moridora i per tant la nostra "maquinària" no segueix el ritme de l'esperit, és com el fil de l'estel que sempre tiba cap avall. L'estel que de pressa es creu lliure de la gravetat, recorda de qui depèn i qui el condiciona. És com si esperit i cos seguissin dos camins oposats. Un va creixent mentre l'altre disminueix. I com diu la Mafalda: "al final hay que devolver el envase".

La malaltia és la cara visible de la finitud. És l'expressió dels primers assaigs fallits de la perfecció.
La plenitud i la perfecció són els dos colors de l'estel del qual no hem de treure els ulls. És com un somni ple de colors, però sovint els nostres són en blanc i negre (com diuen que somiem). Però després de moltes albades podrem cantar com el Princep Calaf a Turandot, segur d'haver superat totes les proves: "Il mio mistero è chiuso in me. Dilengua , o notte. Tramontate stelle, all'alba vincerò".