El veí del davant

Expliquen que quan el poeta andalús Juan Ramón Jiménez decidí pintar la façana de casa seva, va preguntar al veí del davant de quin color la volia ja que seria ell qui la veuria tothora i no pas el poeta que de dins estant la seva visió no tenia "cobertura".

Més enllà de l'anècdota del premi Nobel de literatura, el fet em fa pensar que ens hem de preocupar més del nostre mobiliari interior, que de la façana ja se n'encarreguen els altres. És cert que vivim en un món cada vegada més relacional i que som el que som a partir de l'entorn. I que l'exterior (no em refereixo només al físic, sinó també el nostre caràcter, la manera de dir les coses i de com escoltem) és la targeta de visita del nostre interior. Però hauríem d'aconseguir fer la unitat. Perquè com més siguem nosaltres (únics) més ens podrem relacionar. Altrament serem esclaus innecessaris del què diran del color de la nostra façana. I com deia Goethe: "ningú no és més esclau que aquell que falsament es creu lliure".

Per això a voltes ens cal maquillatge i altres vegades millor anar sense. I així sovint ens cal una neteja de la nostra façana perquè es vegi el color original del nostre interior. El pintor Malévich deia del blanc que és el color abans de pintar, però també el color després de borrar-ho tot.

La terra també ha de donar una bona imatge, amb el seu blau característic, a la resta del món espacial. No fos que sigui cert que la prova més evident que hi ha vida intel·ligent a l'exterior del sistema solar és que mai no s'han volgut posar en contacte amb nosaltres.