EL PAS DEL TEMPS

Fa poques setmanes encetavem un nou any. Com sempre el pas del temps és imparable i implacable. Ens dona la sensació que se’ns escola, com l’aigua entre les mans, i no hi podem fer res. Un nou començar però en realitat és un continuar, seguir endavant, cap el desconegut i l’imprevisible.

Una línia continua sense aturador ni parades. Una fera desbocada. Però nosaltres amb l’afany de domar-lo el volem controlar i hi posem talls i simulem un reset (ara s’acaba això ara comença això altre) com si el tinguéssim sotmès quan en realitat ens hi té ell a nosaltres.

El temps és canvi, com bé va intuir Aristòtil. Sense cap canvi (en nosaltres o en el que ens envolta) el temps no existiria. Desitgem sempre poder canviar les coses i potser fins i tot nosaltres també voldríem canviar, ser uns altres, tenir una vida diferent. Volem fer del temps el nostre aliat. Però farem bé de proposar-nos petits reptes, propòsits a mida, assequibles. Les grans coses estan fetes de petits moments. Tenia un professor que deia que amb 15 minuts diaris es pot aprendre un idioma. És una manera de fer del temps el nostre aliat.

L’expressió d’Horaci “Carpe diem quam minimun credula postero” Aprofita el temps i no confiïs en el demà s’interpreta massa sovint com només fer coses i encara d’una manera compulsiva , amb presses i sense degustar-les com cal amb tot el seu sabor, sàviament (sapienter diuen sovint els clàssics). Pensar, meditar, contemplar... a vegades es deixa de banda, precisament per manca de temps. Quan precisament quan es medita, es contempla, es prega... sembla que el temps s’aturi, dona la impressió que estem per sobre d’ell.

La vida es consubstancial als canvis, ja a nivell cel·lular els canvis i el moviment són constants. Aturar-se seria la mort. La vida ens dona el temps però som nosaltres qui omplim els segons de sentit i de contingut.

El pas del temps. Passa sota la superfície de les nostres rutines. Un vent que sempre bufa en la mateixa direcció i no podem fer altra que surfejar sobre les ones dels segons, de les hores, dels dies...i no ens queda altra cosa, que amb total confiança en Déu (intemporal, immortal) i que un dia ens lliurarà del temps, aprendre a navegar per arribar a port.

Mai no agrairem prou la vida que se’ns dona en un món meravellós i un temps per gaudir-lo. Parafrasejant Leopardi en el seu bonic poema l’infinit: Enmig d’aquesta immensitat de la vida el meu pensament s’ofega i fins i tot naufragar m’és dolc en aquest mar.