DIUMENGE

Ho heu rebut gratuïtament

doneu-ho també gratuïtament.

Poc habituats estem a donar sense res a canvi. Tot té un preu per a l'intercanvi. Però no hem pagat per molt del que hem rebut. Els dons que tenim, l'estimació o la bondat que hem rebut dels altres, els valors que ens han configurat... no tenien a nosaltres mateixos com a destinataris finals. Ho hem rebut gratuïtament i gratuïtament ho hem de donar. Precisament estem acostumats a donar solidariament allò que hem pagat per obtenir-ho (diners, roba, aliments...) i solen ser coses externes a nosaltres. Ens costa més o no en sóm conscients que realment té més valor aquells dons que ja formen part de nosaltres mateixos. És una forma de donar-nos, de transmetre'ns. No ens pertanyen, no hem pagat per ells. Igualment passa amb els dons de la naturalessa, nosaltres en som administradors i no pas devoradors. Ens cal ser transparents i no opacs perquè la llum que rebem il.lumini també els altres. Aquest donar i rebre és la tradició ben entesa (tradere , donar), pasar el relleu com en una cursa. No convertim la tradició en una traïció, dues paraules que tenen la mateixa arrel. L'esperit de l'evangeli té aquesta gratuïtat com un teló de fons. Però el seu nucli, que el diferencia d'altres propostes merament humanistes, va molt més enllà. Donar bé per mal, que més o menys és estimar els enemics.

Fa anys que vaig sentir una narració i encara que no recordo massa bé els detalls, més o menys deia:

"Una noia encuriosida per saber com era el més enllà, va demanar al seu àngel que li mostrés el cel i l'infern. Després de diverses negatives, finalment l'àngel accedí. Començaren per l'infern. Millor deixar el bo pel final va dir l'àngel. A l'infern veieren un gran banquet, amb unes taules parades amb els millors i suculents menjars, amb fruites de tota mena. Mai no havia vist tanta varietat i abundor en un apat. Però els comensals estaven famèlics, amb rostres cadavèrics i una tristor infinita a l'ànima. No va trigar gaire a adonar-se de la causa. Per menjar havien d'utilitzar uns coberts tan llargs, que per més que estiressin el braç, no arribaven a posar-se el menjar a la boca.

Tot seguit anaren al cel. Hi veieren les mateixes taules parades amb els mateixos i exuberants menjars, en canvi els comensals estaven radiants i transmetien una felicitat pacificadora. Però la seva sorpresa en veure que tenien els mateixos coberts llargissims. Simplement prenien el menjar amb el cobert i el donaven a qui tenien al davant de la taula. S'alimentaven mútuament. L'egoisme de l'infern els tancava a aquesta possibilitat. No s'adonaven que era el seu propi egoisme, i no per altres causes externes, qui els turmentava i els condemnava". Al cel, el primer que es pensa és com alimentar a l'altre.

Encara que no sempre ens caldrà donar. Simplement tenir la mà oberta perquè altres en puguin prendre. I així també ens hi deixaran algun dels seus dons. La mà tancada no serveix per a res i és una actitud empobridora.

I és que hi ha gent tan pobra que només té diners.