DIVENDRES SOCRÀTICS

REFLEXIONS FILOSÒFIQUES EN UN TEMPS ENNUVOLAT.

En moments de grans canvis (i també de petits) com són els actuals, i sobretot amb la rapidesa que s'esdevenen i la dificultat que comporta de digerir-los i assimilar-los per tal que ens siguin aliment i no un problema, es dona el que podríem anomenar "inseguretat existencial".

Si la realitat és l'escenari on interpretem el nostre paper, el fet que ens canviin el decorat sense saber-ne el nou guió, com a mínim ens fa restar sense saber què dir. A la nostra reflexió filosòfica li passa exactament això. No aconseguim interpretar bé la realitat perquè no sabem com definir-la. La inseguretat fàcilment és generadora de por i reaccionem amb falses seguretats com la intransigència i el fonamentalisme (i no em refereixo a grans corrents religiosos o polítics, sinó en actituds nostres de la vida de cada dia). És així com s'expressen els qui creuen que la seva veritat és la veritat de tots i per a tots. Altres troben en la violència i l'agressivitat (encara que només sigui verbal) la seva forma de reaccionar quan veuen trontollar els seus esquemes més íntims.

Però es dóna una altra via, no menys dolenta ni perillosa, que és la superficialitat que té el relativisme com l'altra cara de la mateixa moneda. Els corrents filosòfics de Vattimo (pensament feble) i de Rorty (pragmatisme) en són un bon exemple d'aquest "humus" actual. Encara que,com sempre, alguns dels seus "dolents" seguidors han sembrat en aquest camp llavors que ha donat fruits no comestibles.

Una superficialitat que ens té com esclavitzats. No tenim temps per aprofundir en tantes coses que passen i que duren tan poc, i que ens obligen a ressituar-nos constantment. N'és un reflex el consumisme que abans de conèixer bé les instruccions del nostre ordinador, mòbil... ja el canviem per un model més nou que fa més coses que no acabarem de conèixer.

La superficialitat és manifesta també en el fet que som coneixedors del que passa al nostre entorn, fins i tot paisos enllà, però alhora ignorants del que passa en el nostre interior. El símptoma més evident és la por o l'angoixa que alguns tenen al silenci, a trobar-se sol amb un mateix per escoltar-se. Són pocs els que cerquen seure's en una pedra davant d'un gran paisatge o davant de les onades del mar en el seu temps de lleure, i molts qui cerquen les grans superficies comercials atapeides de gent i enfarfegadores d'estímuls.

Són diverses les veus que parlen de "crisi de pensament". La paraula crisi però, ha pres un to de pessimisme i de mala notícia, que no hauria de tenir. Etimològicament ja ens dóna una pista. Crisi vol dir "judici", moment de garvellar, d'escoltar les teories novadoses per tal de gestar un canvi de paradigme com diria Thomas Khun. Un canvi que sempre ve després d'una crisi.

Seria bo de ser optimistes. Els moments de canvi són sempre d'incertesa i de desfer-nos (malgrat la nostàlgia) de coses que ja no necessitem. Estem en moments d'assaig, on les notes discordants o desafinades formen part de la tasca per a una bona simfonia final. Estem en obres, i la pols i el no saber ben bé on tenim les coses és ben normal.

Ens cal posar en pràctica la "segona navegació" segons diu Plató. Reseguir de nou el mateix camí però ara sense la força del vent a favor, simplement amb la força dels rems.

Ens cal ser optimistes perquè en aquest nou paradigme no hi haurà un sol escenari. La diversitat entra a formar una tríade entre la raó i els sentiments i no s'entendrà un element sense l'altre. I per complicar-ho encara més ens caldrà està molt atents a com gestionem el nou món de la realitat virtual. De ben segur un escenari nou i millor.

Sempre però, sense perdre de vista allò de "Primum vivere deinde philosophare" o allò altre de "això és massa complicat i la vida és breu".