DIVENDRES SOCRÀTICS

El peix que cercava l'aigua.

Qui s'atreveix a definir el temps? Des dels més antics pensadors que s'ha temptat de donar una explicació, un raonament que convenci tant a filòsofs com a científics. Tots, a partir de l'experiència, han cercat una teoria que al seu torn doni interpretació als canvis i al moviment. Del temps deia Agustí d'Hipona: "si no m'ho pregunten ho sé, si m'ho pregunten no ho sé". Però és d'aquells temes que sovint no deixen satisfets, per incomplerts, als mateixos que l'han estudiat. Uns l'han objectivat tant que et dóna la sensació de poder-lo convidar a sopar, altres l'han fet tan subjectiu que sembla el fruit del qui no té feina i el gat pentina.

Podem però, trobar una via de sortida encarant-ho no com un problema sinó com un misteri. El problema el podem aïllar, analitzar, mirar-lo de tots els costats, separar-nos-en. En canvi en el misteri nosaltres hi estem al mig, embolcallats, formant-ne part i mai no podrem veure'l sencer del tot ni separar-nos-en. El temps el sentim, el vivim, no com un afegit com si portéssim una motxila a l'espatlla, ni com una imposició que ve de fora. Vivim de temps, és part de nosaltres mateixos, som fets de temps i en el temps. Respirem temps i el consumim, així com en la mitologia Cronos devora els seus fills.

M'agrada l'aproximació que en fa Plató definint el temps com "imatge mòbil de l'eternitat" . Observant el firmament, el moviment dels astres era aquesta la imatge del que considerava immutable.

El temps és com la frontissa entre eternitat i el nostre món, n'és la cara visible. És la traducció de l'eternitat en el nostre llenguatge entenedor. Els més antics han cercat la mesura del temps en les estrelles, en el que tenien més lluny (curiós és que les distàncies astronòmiques es mesuren actualment en anys-llum i que en les nostres llengues romàniques utilitzem el mateix nom "temps" tant pel cronològic com per l'atmosfèric). Avui el mesurem segons la nostra activitat, el que fem amb presses i el que volem fer i no "tenim temps".

La mesura està en el nostre interior. I crec que en el nostre interior podem anar més lluny que cap al firmament, que ens podem apropar més a l'eternitat. És en el nostre interior on el temps esdevé moment únic, instant de plenitud. En aquest sentit la saviesa dels grecs distingia entre Cronos (durada del temps) i Kairós (moment oportú, madur, plenitud de temps).

Explica el conte aquell peix que, sentint tant a parlar de l'aigua, de la seva bellesa i de les seves propietats per a la vida, la cercava arreu, per sota les pedres, entre les algues més grans i en les coves més profundes de l'oceà. I mai no la va trobar.