DIVENDRES SOCRÀTICS

El silenci: la força de la paraula.

Si algú ha fet bivac alguna vegada enmig del bosc, segur que recorda els sorolls de les fulles trepitjades per algun ocell, o el vent, encara que sigui suau, fent parlar els branquillons. Tot el que de dia passa desapercebut, el silenci de la nit ho magnifica.

És evident que per a poder escoltar i entendre ens cal un mínim de silenci, estar lliure d'interferències que rebaixen o fins i tot enganyen el veritable contingut del que escoltem. Molt més encara si l'auditori és el nostre interior, on el silenci esdevé indispensable per a poder pensar, raonar, escoltar i discernir amb uns mínims de seguretat per tal que el missatge sigui autèntic i no d'importació. I no n'hi ha prou amb el silenci "físic", ja que de vegades són les veus i sorolls interiors qui ens eixorden. Hi ha sorolls que poden ser molt silenciosos (el mar, el vent) i silencis que són esvalotadors.

Em refereixo al silenci que no és absència de so ni de soroll, que no és el buit, del no-res no en pot sortir res com deien els antics. A l'espai interestel.lar hi ha un silenci fred que fa basarda, curiosament claustrofòbic, capaç de desanimar (sense ànima) qualsevol que vulgui sortir a donar un tomb.

El silenci és la fèrtil terra adobada, amb tota la seva esplendor de llavors, on neix la paraula amb tot el seu potencial creador i la força de fer créixer. És com el paper en blanc, necessari i cabdal perquè les paraules escrites puguin ser llegides. I no cal dir la importància dels intervals de silencis en la música. La paraula sense el silenci no podria ser pronunciada. No hi ha res més humil que el silenci, tot ho fa possible sense mostrar-se mai. El silenci és també llenguatge perquè comunica molt i és gràvid de tot. Un llenguatge que ens permet escoltar el silenci del que ens escolta. Mozart deia: "la meva música us escolta" , sona i es comunica gràcies al vostre silenci.

La parula és creadora i arrenca del silenci que li dona el relleu. En el Gènesi no es veu com en altres relats creacionistes una lluita entre els déus o divinitats i el caos, sinó que comença amb la paraula i és la paraula qui crea "Déu digué : que es faci..." i amb intervals de set dies amb els seus silencis es va compondre la simfonia que ens envolta.

La necessitat de silenci és clara en el nostre dia a dia. Ens cal escoltar en el silenci per sentir millor i més finament allò que no sentim habitualment, perquè sovint el que menys soroll fa és el més interessant. És en el silenci on se senten millor els batecs de la vida. Diu l'Eclesiatès que hi ha un temps per parlar i un temps per callar . Cal saber callar per respecte a tantes coses que desconeixem i per no amplificar la nostra ignorància. Però també cal saber parlar quan el silenci fora una traïció, com deia Unamuno: a voltes el silenci és la pitjor mentida. És la diferència clàssica entre silentium (simplement callar) i la taciturnitas (parlar quan cal amb moderació i respecte). Per posar-ho en pràctica cal el silenci dels sentits exteriors per tal d'avivar els interiors.

Perquè la manca de silenci és l'arrel de molts mals, ens cal una mena de cura de silenci per tal d'eliminar moltes toxines, ara que es parla tant de tractaments termals i teràpies naturals. Segur que més d'un no ho resistiria. Podem tornar com nous després d'eliminar tots aquells arxius obsolets i potser serem més autèntics, ja que hi ha persones silencioses més interessants que els millors oradors. Si més no abans d'obrir la boca pensarem en el proverbi àrab: si la teva paraula no és més bella que el silenci, més val que no diguis res.

Em sembla que he parlat massa del silenci, potser hauria estat més coherent publicar una pàgina en blanc, no fos cas que s'acomplís el que deia un company de facultat sobre un professor un xic mediocre: quantes coses hauria entès si no me les hagués explicat. Però sempre em queda el recurs del diplomàtic, aquell que sap callar com a mínim en tres llengues.