Els animals són de casa

Molts biòlegs han descrit la vida i la seva meravellosa complexitat de forma encisadora. Però, una bona definició global del que és la vida ja escasseja més. Fa pocs dies vaig sentir-ne una que de tan senzilla era profunda i delimitada: La vida és allò que dóna vida. Res que no sigui la vida és capaç de donar-ne. Hi ha un abisme entre el que és viu i el món inanimat. Ens uneix un lligam molt especial i alhora misteriós entre tots els éssers vius i d'una manera encara molt més propera entre els animals. Un lligam amb un rerafons biològic comú i amb "materials" quasi idèntics, almenys en el nostre món (l'únic que coneixem) i en el present (tinc els meus dubtes sobre el futur on serà confós distinguir entre el propi cos i els afegits incorporats de la ciència i de la tècnica).

En el nostre planeta cada cop més petit, tot és més a mà, el que ens envolta esdevé indefugiblement més proper. Cada vegada és més palpable la visió de la terra com un tot, una unitat complexa, autoreguladora, un sistema interactiu on els éssers vius en són els components essencials. La mare terra (Gaia) i les seves interpretacions, des de les més científiques fins a les metafòriques, tenen en comú la visió de la terra com a casa nostra. L'ecologia (eco de oikos que significa casa o entorn, i logos de discurs) ens mostra la vessant més pràctica.

Una mirada que ha de portar als humans a no sentir-nos ni creure'ns sols en aquesta casa, i menys encara a demostrar ser-ne els amos. La compartim especialment amb els animals. Una proximitat (els biòlegs ens descriuen la poca diferència de genomes) que hem d'interpretar i sobretot traduir en un gran respecte i estimació.

La superioritat dels humans, en intel.ligència i en poder, mai no ha de comportar l'esclavatge ni la humiliació dels animals. Ells hi eren abans que nosaltres. Precisament la superioritat es demostra en el respecte, en l'ajuda, i també en la compassió. És aquí on evidenciarem la nostra superioritat. Ells ens miren com el germà gran i cal ser-ne mereixedors. Ens miren com demanant ajuda i no entenen un menyspreu. Molt sovint són ells que ens donen lliçons de fidelitat i de noblesa. La seva sinceritat és aclaparadora, quantes vegades la mirada d'un gos, d'un cavall o d'un goril.la és més neta que la d'una persona. No hi entenen de riqueses ni de prejudicis. La seva capacitat de sofrir, d'angoixar-se, de plaer i quasi de felicitat els fan més propers del que alguns voldrien. Ells es refien de nosaltres i la nostra posició més privilegiada els hauria "d'estirar" cap amunt, dignificant-los. És pròpia dels humans la cultura (que ve de cultivar) i en aquest sentit ens cal conrear més decididament els drets dels animals. Altrament, un altre dia, el déu que sigui ens en demanarà compte. Uns drets que respiraven ja filòsofs i pensadors antics i que de d'una forma més sistematitzada troben ja el 1791 en Hermann Daggett (cf. http://www.animalrightshistory.org/ ).

Sovint em ve a la memòria la frase d'un amic de Santander, Adolfo, que deia : Ens cal un replantejament seriós de la nostra relació amb els animals.
Una nova relació que em fa recordar el conte d'el bruc, el gos de l'ermità Efrem. Vivien en una ermita tallada a la roca, i s'entenien amb una complicitat admirable. Tots dos, però, tenien les seves dèries. La d'el bruc era anar per les seves cada tarda i recórrer els estrets camins del bosc que els envoltava. Ja s'havia passat tot el matí observant fixament com el seu amo pintava icones. Estones mirava el seu rostre inspirat, estones mirava la pintura sobre el tros de cedre polit. Li agradava quan utilitzava els vermells i la flaire que desprenien els pots. A la tarda necessitava escampar la boira, però tornava puntualment per la pregària del vespre. El bruc, ja molt gran, no va resistir un intens hivern i va morir. L'ermità, que havia escollit una vida de solitud, ara la va experimentar amb un buit de més rigor. I en les seves pregàries, amb to més baix com qui fa una trapelleria, demanava retrobar el seu gos en l'altra vida. Anys després, Efrem, veient a prop el capvespre de la seva vida, en un somni va veure el bruc que l'esperava ajagut davant la porta del cel. No hi volia entrar sense el seu amo.

Cada un dels animals és portador de vida i té alhora la seva individualitat. No hi ha gossos, cavalls, goril.les... sinó que hi ha la kiria, el black, el follet, el bruc, el firenze, el tico... i així en totes les espècies. Cada un és únic.

Compartim la vida i vivim sota el mateix sostre de la volta de l'estelada. Ells són de casa. I als de casa no es dóna les gràcies cada dia. Gràcies per la vostra companyia, per l'ajuda en el treball, per ensenyar-nos models de comportament, per meravellar-nos... per ser-hi.