La força del violí

Contràriament al que pot semblar en un primer moment, el so del violí no és feble ni dèbil, sinó que és ple de vigor i de força, trasmet coratge i personalitat. La seva fusta anciana i acaronada tantes vegades, tant pel seu luthier com pel violinista, li dona el ressò de l'experiència i les seves vibracions estimulen el creixement (una forma més de creació). És energia capaç de moure l'ànima i el cos. Sempre he associat el so del violí a un fi raig de llum que entra tant per l'oïda com per la pell, d'una delicadesa trencadissa, vulnerable i també fàcil d'evitar. Per això cal un cert grau de silenci, aquell silenci actiu, per poder sentir-lo. La seva textura és neta i íntegra, simple perquè és individible. Amb garbuix, exterior o interior, difícilment notarem el vibrar de les seves cordes. Però ens equivocaríem del tot si ho associessim a debilitat o feblesa. El seu so té una força que supera de molt a les trompetes més estridents o als tambors de la vida quotidiana. I és perqué la força no ve del cos sinó de l'esperit, no ve de fora sinó de dins, no acompanya al qui només parla fort sinó a qui escolta i rumia, no es manifesta en les decisions més ràpides i dogmàtiques falsament abillades de forta personalitat, sinó del qui dialoga en el seu interior cercant la veritat, no trovadissa a primera vista sinó que per la seva complexitat és simfònica, feta de moltes veus i instruments, harmònica amb altres sentiments, però sobretot amb la conciència. I la conciència no escolta enmig de percusió sinó del vibrar de les cordes que a voltes se situa al llindar del nostre oïda. La valentia no és atribuïble a aquell que crida més i més fort sinó a aquell que aguanta l'equilibri de tres dimensions importants de la persona humana: fragilitat, llenguatge i intimitat. Tots tres instruments de la veritat. La fragilitat que tenen les coses sublims i que fa bona aquella dita: "com més humà més trencadís", més complex, més ric. La fragilitat és la facilitat que té l'orquestra per desafinar si no hi posa els cinc sentits. El llenguatge sense el qual ni apendríem ni donaríem, ens situaria en el més absolut dels egoismes. El llenguatge ens configura i ens identifica, i també per la seva complexitat i riquesa és sovint font de malentesos i incomprensions. I finalment la nostra intimitat, un espai tan gran com el que tenim fora nostre. És la riquesa més gran que tenim i que tan sovint ens equivoquem cercant tresors a fora. Hauria de ser l'eremitori on ens reconeixéssim i el lloc d'entrenament per a viure.

El so del violí em recorda la delicadesa i l'equilibri que formen la fortalesa més humana (fragilitat); capaç de trasmetre un (llenguatge) riquíssim i que alimenta com en una cambra de ressonància la nostra intimitat. Si la cel·lules poguessin parlar demanarien música de violí.